Els inicis

Tot va començar l'abril del 2000 en una conversa entre membres del Casal Despertaferro que estaven preparant un concert de celebració dels 10 anys de l'Assemblea de Maulets a Reus en el qual hi actuaren el grup local Arrels, Skalariak i els penedesencs Inadaptats.

Els antecedents en "lliguetes", el gran volum de joves de l'entorn del Casal, que jugaven o havien jugat a futbol, i les ganes d'un grup de gent de plantejar una alternativa real a l'esteorotip de competitivitat, diners i violència que representa l'esport, foren tres factors fonamentals per tal de tirar endavant la idea.

Es plantejava la necessitat de crear un club que fós realment més que un club: que fes de l'esport un element de lleure, que fos un punt de trobada de gent, que signifiqués un trencament a nivell mediàtic i que alhora esdevingués una plataforma que permetés la pràctica de l'esport a jóvens que no tinguessin suficients mitjans per poder crear un equip o participar en les lligues corresponents.

Però el camí no era fàcil. Com sempre el principal problema que es plantejava era en l'àmbit econòmic. Feia falta una inversió considerable per poder fer un equipatge, federar-se, etc. però l'esforç d'aquest grup humà en buscar sponsors i el fet que dues persones d'aquest grup deixaren diners per poder començar els primers tràmits fou suficient per resoldre-ho. També cal recordar la complicitat amb la regidoria d'esports, que en aquells moments ocupava Josep Anton Sánchez, que fóu cabdal per poder trobar unes instal·lacions òptimes per a disputar els encontres.

Un altre factor molt important alhora d'impulsar la creació del club fou la bona acollida entre la gent de l'entorn del Casal que de forma incondicional ajudà en tot el que fes falta i recolzar l'equip des del primer partit, amb traca inclosa, carregats d'il·lusió i ganes de disfrutar de les habilitats futbolístiques dels "nostres" jugadors i de les petites excursions que permetien realitzar els desplaçaments a les comarques veïnes, a vegades acompanyats de llargs dinars on es feien juguesques sobre quan arribaria la primera victòria.

A més, ràpidament es va trobar un entrenador i uns jugadors que de forma voluntària van configurar el primer equip de tercera regional de futbol del Despertaferro, el que encara engrescà més als impulsors per fer d'aquesta idea una realitat.

I es creà la primera junta, la qual estava formada per: Joan Zaragoza, presidència; Roger Fernández, vice-presidència; Miquel Àngel Masip "Miquelet", la secretaria; Toni Fullat, la tresoreria; i Jordi Rovira "Tiet", la vocalia, oficialitzada el 23 de juny, motiu pel qual es celebrà amb coca, cava i molta festa.

Arribà l'agost i amb aquest els primers partits amistosos. L'equip de futbol de Castellvell del Camp que participava a tercera regional, fou la primera "víctima" voluntària que gosà amidar-se a les nostres "estrelles", el 27 d'agost de 2000. El resultat fou contundent, 8 a 2, però la il·lusió dels jugadors i l'afició no féu més que començar a créixer des d'aquest primer amistós esperant a que arribés la primera victòria i celebrar-ho, tal i com era manat, amb grans dosis de cava i música al Sarri.

El 10 de setembre s'inicià la competició que enfrontà l'equip groc i negre amb la Floresta. Déu ni dó quin debut!. Però no fou fins al 15 d'octubre que arribà la primera victòria en un desplaçament a Vilallonga que esdevingué la primera "frustació" del Club. El partit fou guanyat per un ajustat 1 a 2, però la junta directiva de l'equip de l'Alt Camp impugnà el partit perquè alguns dels jugadors reusencs no tenien fitxa.

Així doncs, el que havia de ser el primer dia de "glòria" es convertí en la primera "novatada" en competició. Però aquest fet encara va crear més ànsies de victòria als jugadors i afició i aquest rival es convertí en el derbi intercomarcal per ontonomàsia del novell equip.

Aquestes ganes de victòria van ser decissives perquè quasi un mes després, el 19 de novembre, arribéssin els primers tres punts en el partit que es disputà contra l'equip tarragoní de l'Icomar. Per fí, l'equip i l'afició s'havia tret de sobre l'espina del partit contra el Vilallonga i ja es començava a somniar en abandonar la darrera posició de la classificació.

Però, un cop més, l'equip patia un important contratemps. L'entrenador, Jordi del Río, després d'un partit contra el Perafort el 12 de novembre, decidí d'abandonar la banqueta de l'equip per motius personals el que provocà que el president, Joan Zaragoza, s'hagués de fer càrrec de l'equip, el que comportà durant la resta de temporada que fos alhora el president, l'entrador i un dels jugadors de l'equip. Però el canvi d'entrenador no significà un gir de rumb en la marxa de l'equip en la classificació.

Al mes d'octubre el periodista Jordi Basté, que llavors feia el programa esportiu No ho diguis a ningú! a Catalunya Ràdio, ens proclamà, d'una manera entrenyable, com l'equip que pitjors resultats havia obtingut en totes les categories de futbol de les lligues catalanes: partit més golejat, menys golejador, amb menys punts, etc.

Però, el nostre marcat esperit juantxi provocà, que al contrari de tirar la tovallola, encara tinguéssim més ganes de continuar i el mateix Jordi Basté ens apadrinà com a equip, ens féu una entrevista en directe al seu programa radiofònic com a equip català amb millor pàgina web, i a més, fou el propulsor de l'agermanament amb l'Unió Esportiva Tous, el que representà la nostra primera sortida fora d'El Camp a la primavera, després que es suspengués al desembre per qüestions metereològiques.

A més, el desig d'esdevenir "més que un Club" motivà a la junta ha organitzar diverses activitats socials com ara l'autobús per assistir al partit de la selecció catalana de futbol contra Lituània, mostrant-se públicament des de sempre a favor de la creació de les seleccions esportives dels Països Catalans; el tradicional partit entre els jugadors de l'equip i un combinat format per aficionats que acabà amb un resultat clarament favorable als "professionals" del club; l'organització de diverses festes al Sarri, en que els jugadors per un dia es convertiren en els "barmans"; etc. etc.

El segon any començà amb diverses novetats. Començàvem a créixer. Deixàvem de ser un equip per començar a crear les bases sòlides d'un club amb el que això comportava: pressupostos, diverses seccions, creixement del volum de socis, creació d'una nova junta, un "fixatge" internacional, l'Eduardo, nou entrenador, Marcel Borràs, etc.

La "joia de la corona" fou l'equip de futbol sala femení. Les xiquetes del club tenien ganes de demostrar les seves habilitats futbolístiques i gràcies a la seva iniciativa, com també, de la involucració del "Miki" i el Roger Olivé com a tècnics de l'equip, es pogué conformar un equip que es consolidà, poc a poc, com la segona secció del Club.

Però aquesta no fou la única novetat, ja que també al tercer any naixia el primer equip de futbol sala de la pedrera, concretament, en la categoria de cadet. Els jóvens entrenaven setmanalment a l'Institut Salvador Vilaseca i es van inscriure en la lliga del Consell Comarcal jugant a les pistes externes del Pavelló Olímpic (Déu n'hi dó els partits del gener!) i recordant expedicions en llocs "propers" com Cornudella amb un cotxe carregat amb sis xiquets, sort que no cal agafar l'autopista per arribar-hi.

A més, durant el mateix any, un grup de jóvens que jugaven la lliga de futbol sala amb el nom de Sarri-Refugi decidiren crear la secció de futbol sala del Ferro. Aquest, ja experimentat equip començà a disputar els partits de la lligueta de la Salle haguent de jugar a altes hores de la nit i entre setamana.

La temporada de l'equip de futbol començà amb una important victòria en la tercera jornada contra el Vilallonga al nostre camp que acabà amb una gran celebració al Sarri amb cava (i altres herbes) i el cant reiteratiu de la Guerra de l'enciam. Els resultats de l'equip de futbol començaren a canviar progressivament, dels 10 a 1 de la primera temporada, es passar a una mitjana de resultats més ajustats, posant difícils les coses als nostres adversaris i començant a guanyar un bon grapat de partits. A més en la tercera temporada, durant diverses jornades, l'equip es situà en la segona posició començant a demostrar que començàvem a agafar força i a demostrar les seves qualitats.

A més durant el segon i tercer any l'activitat social del Club, la presència d'aquest als mitjans de comunicació i el reconeixement amb el premi Fair Play van significar un reimpuls tant anímic com social. S'organitzà la primera mega-festa amb correbars, campionats de botifarra i futbolín, concert de Xavi Macaya, actuació de dj's Pisa, Roger Olivé i altres, presentació de l'equip femení, dinar i sopar popular, etc. també es disputaren la segona i tercera edició de l'agermanament amb l'U.E. Tous, primer amb la rebuda a casa jugant al camp de futbol americà i actuació castellera inclosa i després amb un memorable desplaçament a l'Anoia en que es disputaren el partit de futbol sala de xiquetes i després el tradicional partit de futbol 11.

També s'organitzà un torneig de futbol amb el SUER i la Reddis que significaren un sentit homenatge al periodista esportiu local Agustí Escolà com a reconeixement amb la seva trajectòria professional.

El suport a les seleccions catalanes continuà ferm i s'organitzaren autobusos als partits de futbol de Catalunya-Xina, l'esperat Catalunya-Brasil que anys més tard es repetiria, Catalunya-Equador, així com també, el recolzament a la selecció catalana d'hoquei que s'anivellà a les potents seleccions portuguesa i argentina.

Per acabar, cal destacar la presència, per primer cop, del Club a les Barraques de Festa Major, iniciant així una relació que cada any s'amplia i ha estat un dels col·laboradors essencials de l'èxit d'aquesta festa organtizada des dels moviments socials locals, així com també, un bon aparador per fer conèixer el Club arreu de la ciutat.